Avui i cada dia a Reus

Recorro els carrers que baixen de la plaça de la Llibertat a la plaça de la Pastoreta amb pressa. Falten deu minuts per les nou del matí i no vull fer tard a l’inici de la manifestació que reivindica la lluita feminista –avui i cada dia– i que m’he compromès a cobrir per l’Agència 8M. Penso quin és el millor camí per fer via i aquest em porta a la plaça de la Dona Treballadora, presidida per l’escultura creada pel desaparegut escultor reusenc Ramon Ferran.

Allà hi veig un grup de persones concentrades, que xerren animadament amb els seus mocadors liles al coll. Alenteixo una mica el pas, pensant que no faig tard si aquest col·lectiu encara no s’ha encaminat cap a la manifestació. Els saludo i m’atenen amablement, però em comenten que són membres de Comissions Obreres i que no participen d’aquesta concentració, si bé a la tarda seran a la manifestació convocada a Tarragona [“Comencem bé si ens dividim en aquesta lluita”, penso]. Aturar-me em serveix per parlar amb el Francisco Ortega, delegat del Comitè d’Empresa de l’Ajuntament de Reus, que m’explica que, com a home, se sent interpel·lat mobilitzar-se per “defensar els drets laborals de tots i totes, que són drets que ja s’haurien d’haver assolit i que ens preocupa perdre amb l’auge de l’extrema dreta. És moment de fer activisme”.

Torno a accelerar el pas cap a la plaça de la Pastoreta pensant que allà, de ben segur, també n’hi haurà d’activistes. La imatge que ofereix la plaça comparteix amb la meva anterior trobada el morat reivindicatiu en pancartes i vestits, però és ben diferent. La majoria de participants a la manifestació són noies joves, tot i que també es poden veure alguns homes que ocupen les darreres files, pares i mares amb els seus fills i filles i persones grans. Entre els grups de noies que sostenen cartolines amb missatges com “ens volen callades; ara ens sentiran”, “ens volem vives” o “de camino a casa no quiero ser valiente, quiero ser libre”, tinc l’oportunitat de parlar amb l’Ainhoa Verón, l’Aina Pallo, la Leire Morán i la Noelia Geraldo, estudiants de l’IES Cambrils. Es manifesten “en defensa de les dones, perquè no volem que segueixi passant el que està passant avui en dia”. Tot i tenir entre tretze i quinze anys, afirmen haver-se trobat amb experiències desagradables en relació a comportaments masclistes: “pel carrer ens han dit coses, ens han tocat el clàxon els cotxes o ens hem trobat amb homes que et miren malament”. “Els mateixos companys de classe a vegades et miren amb morbositat”, diu la Noelia. “Fan comentaris masclistes i sobre la nostra roba”, afegeix l’Ainhoa. “Són comportaments que només desapareixeran amb l’educació i aquesta comença a casa. A l’IES ens fan tallers que promouen el respecte a la dona, però en aquestes sessions hem hagut de sentir com alguns nois de classe ens diuen que ens vestim com ens vestim per provocar-los a ells”.

Les estudiants de Reus també han sortit al carrer. M’emociona veure algunes exalumnes de dansa que em saluden entre la gentada amb il·lusió. Elles, com tantes altres, se senten cridades a participar del dia d’avui. Com les alumnes del col·legi Sant Josep; malgrat que diuen que la meitat de companys i companyes no s’han adherit a la convocatòria de vaga, elles consideren que “avui hem de ser aquí per lluitar pels nostres drets”. Són la Marina Gracia, l’Abril Hernández, l’Ainhoa Gallego, la Lucía Romía i l’Eva García, de catorze anys. Expliquen com assisteixen amb indignació a esdeveniments que ocorren a la societat, tals com la violència de gènere, les violacions o les desigualtats laborals, però també a vivències personals: “per carnaval estava amb les meves amigues i quatre o cinc nois em van tocar el cul. Em vaig girar i els vaig dir “de què aneu”! I ells es van posar a riure passant-se la pilota l’un a l’altre.” “També vas pel carrer i et comencen a dir coses que no estàs demanant i que venen tant d’un noi de setze anys com d’un home de seixanta”, explica l’Eva. Quiero tu respeto, no quiero tu piropo es, precisament, un dels clams que les centenars de manifestants han repetit durant el matí.

“Cal una visió troncal del feminisme en la formació”, afirma Marta Llorens, mestra d’adults en excedència i regidora de la CUP a l’Ajuntament de Reus. “Només així eradicarem els micromasclismes. Els tallers puntuals no ho poden ser tot.” Mentre m’explica que “la sororitat és més necessària que mai, perquè les causes mai es defensaran des de la individualitat sinó des de la col·lectivitat i, per tant, cal rebutjar la moda del feminisme liberal que promou la individualitat vinguda des de la dreta” la manifestació comença a avançar. Entre les primeres files hi ha la Meritxell Díaz, activista del col·lectiu Revolta Tambora i de la plataforma 8M. Caminem i parlem mentre ressonen cants de “Dona, revela’t, trenca les cadenes” i “Comprar i netejar, també és treballar”: “El 8M de l’any passat va significar un abans i un després. Avui hem de sortir al carrer i hem de fer que ens escoltin des de tot arreu. Hem pensat el recorregut d’aquesta manifestació per donar visibilitat a dones referents que la societat acostuma a posar en un segon pla i ens hem trobat que tots els carrers estan a les afores de Reus”.

Durant el recorregut planificat per les organitzadores passem pel carrer de Rigoberta Menchú, el carrer de l’Advocada Clara Campoamor, el Carrer Rosa Leveroni i el Carrer de Frida Kahlo. Tots situats a la perifèria de la ciutat, només arribarem al centre amb motiu de la concentració programada a les 12 h a la Plaça Mercadal. A cadascuna de les vies citades es llegeix una breu nota biogràfica de les dones esmentades sobre aquestes línies i es destaca per què són referents feministes. No són, però, les úniques aturades que fem durant el trajecte: passem també per l’Administració d’Hisenda de Reus, el supermercat Mercadona i el CAP Sant Pere, on es llegeixen manifestos que posen de relleu la violència estructural perpetrada per l’Estat espanyol, denuncien la penalització a les treballadores pel fet de dur a terme activitats sindicals i el dret a decidir sobre el propi cos.

De camí al carrer de l’Advocada Clara Campoamor, m’aturo a parlar amb Maria Toldrà i Laura Mollar, que als seus 70 i 66 anys, estan emocionades de veure noies i nois cridant “si ens toquen a una ens toquen a totes”, perquè “això a la nostra època era impensable, fa molt de goig.” A la pregunta de per què es manifesten, responen amb contundència: “per defensar els drets de les dones i en memòria de les nostres mares, les nostres àvies, les nostres filles i les nostres netes”.

A certa distància, l’Oriol Ortega, de 19 anys, que estudia a l’Escola d’Hosteleria de Cambrils, diu que està “fart d’aquesta situació de desigualtat” i que “m’irrita veure que gent de la meva edat continua tenint comportaments masclistes, un tipus de comportament que també pateixes com a part de la comunitat LGTBI.” L’Oriol participa de la manifestació com a persona que se sent cridada a fer costat a les companyes: “vinc a fer número, a ser una estadística avui.” També l’Íñigo Zizur, el Samuel Ramos i el Sergio Bellido, estudiants del Grau de Fisioteràpia a la URV. Des del País Basc, l’Aragó i el País Valencià, respectivament, avui recorren els carrers de Reus perquè “el que s’exigeix és una cosa molt òbvia: denunciar les desigualtats”. “Venim sense ser protagonistes, però venim a recolzar les dones que participen a la manifestació”, diuen el Samuel i el Sergio. Preguntats per aquells que critiquen el feminisme, l’Íñigo respon en un català més que correcte: “Si tu dius: jo vull la igualtat, qui és el ruc que et pot portar la contraria?” Malauradament, es tracta d’una pregunta que avui, encara, no és retòrica.

En el transcurs de la manifestació passarem pel costat de l’escola Teresa Miquel i l’escola Misericòrdia, on alguns mestres obren les finestres i saluden, juntament amb els alumnes de l’aula, a les manifestants. Companyes d’institut que han vingut més tard abracen les altres companyes que ja fa una bona estona que caminen i s’uneixen a la manifestació. Quan acabi el trajecte, la Plaça Mercadal les rebrà plena de gom a gom per cloure els actes organitzats durant el matí del dia 8 de març i la paraula compartirà espai amb la dansa, la música i, fins i tot, l’únic pilar que no ha de caure, el dels Xiquets (o millor dit, les Xiquetes) de Reus. Els del Patriarcat cal que caiguin tots. Per cada mirada de desconfiança rebuda en els carrers de la ciutat, les participants a la manifestació rebran encara més aplaudiments, provinents de totes les qui miren amb simpatia els centenars de noies que criden “visca, visca, visca, la lluita feminista” i “ni submisa ni passiva, dona combativa”. Els més càlids i emocionants són, potser, els de la residència d’avis Passeig Prim, en què diverses àvies han sortit a la finestra a animar a les manifestants. Dones grans, dones migrants, dones joves, dones treballadores. Perquè la lluita és transversal i cal que ens acompanyi avui. I cada dia.

 

 

Redacció i fotografia: Carlota Moragas

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.


*


11 + one =